L'illa (I): Askartza

La setmana passada vaig poder apurar les meves vacances passant uns dies per Euskadi. Seguint amb el concepte de "turisme waterpolístic" que ja vaig encunyar l'estiu passat quan vaig anar a Croàcia, enguany ha tocat fer un petit Erasmus a Leioa.

Primer de tot cal dir que Leioa és una illa. Una illa de waterpolo enmig d'un desert força gran. Una localitat biscaïna d'uns 30.000 habitants amb dos clubs diferents disputant categoria nacional. Si no m'equivoco, només 4 ciutats més en tot l'estat poden presumir del mateix: Barcelona, Madrid, Saragossa i Pamplona. Aquesta illa ha donat els seus fruits gràcies, en bona part, al Joan i al Jon. Sense oblidar-me dels Isusko, Josu i tants altres bojos per la pilota groga.

D'aquests dos clubs començaré pel que fa més temps que conec: Askartza. Quan era jugador del Montjuïc (long, long time ago...) era tradicional fer un stage a Bilbao. Recordo que el primer any vam anar a l'alberg de Bilbao, però després ja ens vam allotjar a la residència d'Askartza. I d'allà anàvem a una piscina fosca i que sempre estava plena de gent quan jugàvem. Crec que va ser la primera piscina on vaig notar el que Valdano definia com a "miedo escénico". Mai he estat jo un jugador golejador, però alguna que altra vegada llançava a porta en el partit. De tots els partits que he jugat a Askartza només recordo xutar una vegada (almenys va ser gol, jejejeje). M'encantava jugar allà, però per si de cas, procurava no cagar-la...

I com entrenador només havia trepitjat Askartza una vegada. Va ser fa un any i mig en l'stage que vam fer amb les noies de l'AESE. I vam treballar de puta mare. Aquests quatre dies que he estat per allà també hi he passat alguna estona, amb els infantils i cadets de l'Askartza. Els nanos dinen entre 12.30 i 1 i de seguida cap a la piscina a veure en Joan. Quin luxe poder fer cinc sessions de migdia i tres més de tarda! Dijous, just abans d'agafar el tren cap a Barcelona, partidet d'entrenament amb... dinou jugadors! Quants entrenadors voldrien tenir 19 jugadors entrenant un migdia? Potser tècnicament o tàcticament no són res de l'altre món, però a ganes d'aprendre i il·lusió per arribar lluny no els guanya ningú. I de tècnica i tàctica ja n'aprendran.

I pel que fa als grans d'Askartza només puc destacar-ne dues coses: el gran ambient que vaig viure a l'autocar, per una banda, i la confiança que transmeten com equip. Enguany no els he vist jugar (encara), però pel que m'ha dit en Joan estan millor que mai. Si l'any passat vaig haver d'encarregar til·la per en Joan sé que aquesta temporada no farà falta. Tot i que amb l'Espanyol...

PS: No m'agradaria acabar sense mencionar els mitjons de l'Isusko. Un veritable talismà, n'estic segur!

Tuiteja

Categories: CD Askartza Claret , Opinió