dimarts, 31 de juliol del 2012

Sobre jutges de gol, àrbitres i videomarcadors

Corria l'any 2003 i a Barcelona es van celebrar els XV Mundials de Natació. Aleshores jo era un noi de 17 anys que jugava al Montjuïc i que ja havia xiulat algun partit d'entrenament (recordo un torneig al Medi i algun partit a Poblenou). Vaig tenir la sort de poder ser voluntari en aquells Mundials i veure (i viure) d'aprop moltes coses. De tot el que va passar en guardo molts records. Un d'ells és una frase d'un àrbitre nacional a qui, durant un partit mentre feia de jutge de gol, ningí li feia cas. Es va girar cap a nosaltres, que corríem per allà arreplegant pilotes i duent ampolles d'aigua per allà, i ens va dir "nanos, el millor jutge de gol és aquell que està d'acord amb el que diu l'àrbitre i marca després d'ell". No m'ho vaig acabar de creure.

Però anys més tard, i ja com a àrbitre, em va tocar fer de jutge de gol en un partit de Copa LEN. Curiosament també era a la Nova Escullera i jugava el CNB contra no recordo qui (em sona un equip grec). Tampoc recordo qui arbitrava, però si que cap dels dos àrbitres no em va fer gens de cas durant tot el partit. Quan ho vaig comentar amb l'altre jutge de gol i amb els companys que estaven a taula va venir el delegat de la LEN, l'alemany Manfred Vater, i em va dir que la meva feina era donar ràpid les pilotes i que deixés de protestar. Amb això el que vull dir és que la figura del jutge de gol és merament decorativa. I que si aquest home, per molt que hagi donat gol (que a mi també em sembla que és) queda desautoritzat per l'àrbitre si aquest darrer decideix no donar-lo. De fet, hi ha unes recomanacions del Comitè d'Àrbitres de la FCN on hi diu (cito literalment) "no persistir en assenyalar una incidència (servei de porteria, córner, gol, etc.) quan l’àrbitre indiqui el contrari. Solament indicar qualsevol incidència a petició dels àrbitres.". És evident, per tant, que queda palès el que vaig sentir el 2003: primer que xiuli l'àrbitre i després ja ho farà el jutge de gol.

Una altra qüestió és si l'eslovè Boris Margeta havia o no de rectificar quan ha vist la repetició a la pantalla. I ara sé que em ficaré en un terreny un xic pantanós i que alguns àrbitres se'm queixaran. Evidentment els escoltaré a tots i, d'aquesta manera, aprendré alguna cosa més.

Si ens mirem el reglament veiem que a l'article WP 7.1 diu que "Els àrbitres no han de fer cap presumpció  sobre fets o situacions durant el joc, tot i que han d’interpretar el que observin amb la major habilitat possible". Molt bé, acceptem que Margeta no veu com la pilota sobrepassa la línia de gol (cosa que pot passar, ja que és un error que qualsevol pot cometre). L'article següent (WP 7.2), però, diu que "Els àrbitres xiularan l'inici i següents represes del joc, així com assenyalaran gols, serveis de porteria, córners (hagin estat  assenyalats o no pel jutge de gol), serveis neutrals i qualsevol altra infracció del Reglament. L'àrbitre pot  modificar la seva decisió sempre i quan ho faci abans que la pilota sigui posada novament en joc.". Aquí és on entrem en la complicació. Margeta ignora el jutge de gol (un dels hobbys de molts àrbitres) i el crono segueix corrent (si l'àrbitre no xiula el joc no s'atura). La meva pregunta és: podia rectificar després de veure pels videomarcadors la seva errada? Donat que el partit ja havia acabat, i per tant la pilota s'havia posat en joc després de l'errada (2 segons) deixo en mans de tothom la resposta a aquesta pregunta.

I ja que hi som, una altra: cal fer ús de les tecnologies com passa en altres esports per decidir moments com aquests? Ja us avanço que la meva resposta és un SI rotund.

Així s'ha vist la jugada per TVE

dimecres, 11 de juliol del 2012

Campionat d'Espanya Infantil: showtime

Diumenge passat es va acabar el Campionat d'Espanya Infantil que es disputava a Sabadell amb els 16 millors equips de l'estat dividits en 4 grups. El campió va ser el Terrassa, que va derrotar a la final a l'Atlètic-Barceloneta per 13-7. En tercera posició va quedar el Sabadell, que va guanyar per tan sols un gol (12-11) al Caballa. El quart equip català, el Sant Andreu, va finalitzar el campionat en vuitena posició.

Per diverses raons no vaig poder veure massa partits. De fet, només vaig pujar a Sabadell dissabte. Però vaig tenir l'oportunitat de parlar amb diversos entrenadors i tots coincidien en una cosa: allò no podia tornar a passar. Com bé diu en Joan Albella, entrenador d'Askartza, al seu blog "Se trata de una Ginkana que dura casi una semana". Manel Silvestre, entrenador de Navarra, va més enllà i dedica una extensa entrada a analitzar diversos aspectes del campionat. Llegiu-la, us la recomano molt.

Al no formar part de cap club em puc permetre el fet de veure-ho des de la grada, com he anat veient el waterpolo aquest darrer any. Primerament m'agradaria comentar el tema organitzatiu. Zero difusió de resultats per part de la RFEN i del Sabadell. Fins al punt que fins dilluns no estaven penjats els resultats de la darrera sessió de la fase de grups, amb alguns grups encara amb places per decidir. Això feia que saber els creuaments de dissabte fos, en alguna ocasió, una bona excusa per a trucar a un vident.

Molt bé, un cop m'assabento, via Whats, de l'hora del Castelló-Askartza de dissabte poso tumb a Sabadell. Arribo i em trobo dues sorpreses: vol entrar vostè? Un euro. Penso "coi, estem en crisi, però vols dir que cal?". Pregunto si l'endemà podré veure la final amb la mateixa entrada. La resposta, evidentment, és que no. Entenc que les obres de la piscina nova són cares, però tampoc cal que la paguin els pares dels nanos de Vigo, Madrid o Sevilla...

Com si fos una recepta del metge pago l'euro de rigor i m'assec a la grada. El Canoe-Helios està a la meitat. Partit distret, molt interessant i molt ajustat. Gran porter el del Canoe. Acaben empatant. "Veus què bé?" -penso- "ara penals i el del Canoe es lluirà". Nova errada per part meva. Toca pròrroga... Crec recordar que un parell de dies abans Askartza i Navarra havien empatat i havien anat a penals. Però clar, una cosa és la fase de grups i l'altra els creuaments...

La tercera sorpresa del dia m'arriba quan veig el tamany del camp: 25x20. La cara d'estupor que se'ls queda als nanos de Castelló i Askartza és molt pitjor. En el sisè període del Canoe-Helios la meitat no podien dir fava. I puc apostar cegament que els nanos dels equips que van jugar al matí tampoc estarien massa agraïts... Tres dies jugant en camp petit i de cop i volta aparèixer al llac de Banyoles no seria massa lògic. Estem d'acord que la normativa del campionat (penjada a la web de la RFEN) no aclareix quina mida ha de tenir el camp, però només cal una mica de sentit comú.

Pel que fa al tema de reglament també hi ha partidaris i detractors. Entre els partidaris, Ferran Plana, amb un escrit on defensa molt bé el reglament que s'ha seguit aquests dies. Sense voler-me posar massa en el reglament d'una categoria que considero plenament de formació (és un error creure que és un pont entre la formació de l'aleví i la competitivitat del cadet) jo em pregunto per què cada lliga té el seu propi reglament. Que si 6 parts de 5 minuts en un lloc i 8 de 3 en un altre; que si en una lliga es pot xutar de 5 metres, a l'altra no i en alguna altra només els 10 darrers segons; zona permesa o prohibida... Un follón... Com arribes al tram final de temporada i li dius al teu jugador "mira, que avui ens canvien el reglament que t'he estat ensenyant aquests dos darrers anys"?

En resum, vist tot el merder que s'ha generat al voltant d'aquest campionat potser podríem millorar de la següent manera:
1.- Dues seus. Un club amb dues piscines o organització entre clubs. Rotatòria a poder ser (ja van 3 edicions seguides a Catalunya, i 2 seguides del d'autonomies a Jaén). D'aquesta manera s'escurça la durada del campionat (sis dies és excessiu) i es poden, fins i tot, arribar a fer quarts de final, passant els dos primers classificats de cada grup (m'ha semblat que enguany, un any més, els grups han estat tremendament descompensats).
2.- Reglament únic per a tot l'infantil. Deixem-nos de creure'ns el melic del món i oblidem els reglaments propis de cada lliga. Apostem per un desenvolupament del jugador de waterpolo, no pel de determinats clubs. Està clar que, probablement, els nivells ara mateix estan descompensats, però potser cal que alguns clubs baixin una mica el seu nivell per tal de poder fer unes competicions més competitives (valgui la redundància) i millorar tots plegats en un futur.
3.- Els nanos no viuen, encara, el waterpolo. Jugar un partit cada 24 hores fa que els nanos s'avorreixin entre partit i partit. Potser un programa d'activitats paral·leles hagués estat una bona opció... També és cert que aquesta espera tant llarga es podria evitar amb un campionat amb dues seus.

I pensar que fa uns dies esperava amb ganes aquest campionat...

dilluns, 9 de juliol del 2012

El GEiEG no jugarà en l'àmbit estatal

Tal i com comentava en aquest mateix blog fa uns dies en una entrada que sembla que ha dut cua, el GEiEG no jugarà la temporada que ve en categoria estatal.

Ho publicava fa uns dies el diari Avui en la seva edició gironina i avui el mateix diari ha publicat una carta d'una mare i ex-delegada de l'equip gironí. Us adjunto els dos textos:

--------------------------------------------------------------------------------------

El GEiEG no jugarà en l'àmbit estatal

Waterpolo femení. L'equip de Jordi Sala havia pujat a la divisió d'honor femenina, però hi ha renunciat per falta d'efectius

El GEiEG Fustes Moles va aconseguir tornar a la divisió d'honor femenina de waterpolo per tercer cop el 24 de març, després de perdre a la piscina del Martorell 13-12, gràcies a la victòria del Palma –l'altre equip que va assolir l'ascens– contra el Rubí, el tercer aspirant. Però ni el GEiEG ni el Palma formen part de la llista d'equips que competiran en l'àmbit estatal el curs que ve. Ni en la màxima categoria ni en la que competien la temporada passada (primera estatal). I en el cas gironí, el motiu no és econòmic. Les grupistes no disposen de prou efectius per fer un equip de garanties, perquè el nucli de l'equip no segueix jugant, ja sigui per motius laborals o acadèmics.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------

El GEiEG de waterpolo femení no jugarà en l'àmbit estatal

Quina llàstima, que  que ho ha fet el GEiEG! Divideix per vèncer; objectiu assolit al waterpolo femení o, millor dit, al que en quedi. Ara, les jugadores que continuïn a l'equip, militaran a la categoria més baixa i econòmica, però, és clar, la culpa és de les jugadores que hi han renunciat, la majoria de les quals, paradoxalment, les que més compromís han tingut els darrers anys. Alguna cosa no rutlla, i el càstig perfecte per als interessos del GEiEG és jugar a la catalana, començar de nou. Perquè quedi clar: en waterpolo, militar a la primera divisió és més costós econòmicament que fer-ho a la divisió d'honor. Un equip de divisió d'honor és aquell que s'ha d'enfrontar amb equips que han fet fitxatges; equips amb entrenadors que és poden aixecar de la banqueta, amb directives compromeses, i jugadores que van a la selecció espanyola i als Jocs, ben equipades, que no han de pagar cap despesa... I, amb les nostres, quina ha estat la experiència? Què han donat i què han rebut?… No cal fer-hi sang, ara. En aquest context és molt fàcil parlar de compromís. Si tant interès esportiu tenia el GEiEG en la divisió d'honor, sempre podia haver fet algun fitxatge, tal com fan la majoria de clubs quan assoleixen la categoria... i també haver buscat un patrocinador, però, és clar, si no s'han preocupat mai de gestionar el que ja tenien, com n'han de buscar un de nou? Sap greu que tants anys de sacrifici, constància i esforç de jugadores i entrenadors acabin així. Com a mare i exdelegada, us agraeixo molt a totes les que heu passat per l'equip i els entrenadors els bons moments que ens heu fet passar durant tots aquests anys. A les que heu decidit deixar-ho abans que jugar a la catalana, us entenc, i a les que us quedeu i a les dels equips de base us vull dir que, malgrat el desencís, per tot l'esforç que feu i pel bé del sempre malmès esport femení, els incondicionals sempre estarem amb vosaltres.
Girona
--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Sense cap mena de dubte, una molt mala notícia per al nostre esport. I al ritme que va l'estiu, no serà la darrera...

dimecres, 4 de juliol del 2012

L'efecte dominó

Fa uns dies parlava de la situació de l'Echeyde canari. Avui, amb la data límit d'inscripció ja passada, sabem que l'Echeyde té fins aquest divendres per reunir els 15.000 euros que li falten per a poder disputar la màxima categoria del waterpolo estatal. Hi ha, però, situacions igual o més alarmants.

Fa ben poc s'ha conegut a llista d'equips inscrits a les diferents categories estatals del waterpolo femení. Mentre que de les 12 places de Divisió d'Honor se n'ocupen, de moment, 10, només hi ha 6 equips inscrits a Primera Divisió: Rubí, Manresa, Leioa, Caballa, Esparta Alcorcón i L'Hospitalet. A aquesta llista s'hi podrien afegir els dos equips descendits de Divisió d'Honor (Concepción i La Latina). Tampoc apareixen a cap de les dues llistes ni GEiEG ni Ciutat de Palma, els dos equips que van aconseguir l'ascens a DH però que sembla que han renunciat no només a Divisió d'Honor si no també a Primera. Si, finalment, tots dos conjunts renuncien, serien els dos equips de Madrid qui podrien jugar a Primera.

Això suposa la renúncia del Martorell, un equip que feia ja algunes temporades que disputava la Primera Divisió i que se suma una llista que, per desgràcia, ja comença a ser ben gruixuda: Montjuïc, Universitat Autònoma, Vallirana, ...

Tampoc poden estar tranquiles les jugadores de L'Hospitalet. Si bé estan inscrites a Primera Divisió, el club riberenc està immers en un procés electoral i no queda clar si la junta gestora que governa el club abans de les eleccions té la potestat d'inscriure l'equip. L'Hospi, que ja ha renunciat a Primera Masculina i els nois jugaran a Tercera, té un alre handicap: el fet de no tenir cap categoria femenina li pot costar una multa de 6.000€. Tot i això, les jugadores són optimistes i creuen poder tirar endavant, almenys, un equip de categories inferiors.

Dos equips més estan a l'espera del que pugui passar. Els dos subcampions de la fase d'ascens a la temporada passada (Cuatro Caminos i AESE) podrien pujar directament a Primera per tal de suplir les nombroses baixes. Les situacions, però, són ben diferents. I és que mentre Cuatro Caminos sembla disposat aacceptar la plaça, els dubtes planen per damunt l'AESE. Ni la situació econòmica ni l'esportiva (un mínim de 6 jugadores ja han dit que no continuaran la temporada que ve) són les més favorables, però també és cert que, si com sembla, no s'omplen del tot les places i no hi ha descensos, és una bona oportunitat per engegar un projecte a mig termini amb les jugadores que quedin.

A tot plegat cal afegir que la RFEN té previst realitzar els sortejos de les diferents lligues nacionals abans de finals de mes. En resum: un estiu ben mogudet que acabarà de decidir, als despatxos, la categoria de cada equip. I l'últim, que tanqui la porta (si us plau).

PS: Prometo escriure alguna cosa sobre un dels tornejos que m'agrada mes, el Campionat d'Espanya Infantil per Clubs. Molt més enriquidor que qualsevol altre!!!