Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jocs Olímpics Londres 2012. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jocs Olímpics Londres 2012. Mostrar tots els missatges

divendres, 17 d’agost del 2012

Ona Meseguer: "Una de les claus d'aquest equip ha estat que ningú ha sobresortit"

Quedo amb l'Ona Meseguer a la Vila Olímpica. La de Barcelona, clar. Són dos quarts de vuit del vespre i anem a una terrassa. Cervesa per mi, Coca-Cola per ella (diu que no li agrada la cervesa). No sé a ella, però a mi se'm fa estrany: sóc biòleg, no sé com entrevistar una subcampiona olímpica. Per sort fa anys que ens coneixem. Dues hores després, ens aixequem de les cadires. El premi olímpic no el cobra fins la primavera, o sigui que convido jo.

Ona Meseguer, una de les 8 catalanes que ha aconseguit la plata als Jocs Olímpics de Londres // Foto:  natacio.cat

La història d'aquesta plata es comença a escriure a Trieste al pre-olímpic, on deixeu fora dels Jocs a Grècia, la campiona del món. Tota una gesta.
El waterpolo femení és l'únic esport on només hi ha 8 equips als Jocs. A la resta se'n classifiquen 12. És molt complicat entrar als Jocs, només van les 8 millors. De fet, la vigent campiona olímpica (Holanda), la mundial (Grècia) i un equip tant potent com el Canadà es van quedar fora.
Vam quedar terceres de grup en un grup molt complicat amb Rússia, Itàlia i Hongria. De fet, les 4 seleccions classificades vam ser les d'aquell grup. Totes estàvem convençudes de que guanyaríem a les gregues en el creuament. I un cop vam tenir el bitllet a la butxaca ja va ser tot molt més fàcil. L'haver guanyat el pre-olímpic ens podia afavorir en el sorteig del grup olímpic.

De les 13 seleccionades, 6 ja vau guanyar la plata a l'Europeu de Màlaga'08, mentre que unes altres 5 van guanyar l'or al Mundial Júnior de Trieste el setembre passat. Tot i això s'ha vist un grup molt compactat.
Una de les claus d'aquest equip ha estat que ningú ha sobresortit. Tothom ha assumit el seu rol, i això abans no passava. Mai ens hem separat per edat. Si que és cert que els primers dies cadascú feia pinya amb els del seu club, però s'acaba ràpid. De fet, totes estàvem barrejades entre els dos pisos.

Un cop a Londres, i abans de competir, com és la vida d'un equip olímpic?
Vam estar un munt de temps, però s'ha passat ràpid. Vam arribar el 24 de juliol amb un xàrter via Madrid i fins el 30 no començàvem a competir. Allà vam fer alguns entrenaments, però tampoc massa.

I per fi arriba el moment de la inauguració. Com va anar tot plegat?
El dia de la inauguració no vam fer res. Després d'estar més de 4 hores dempeus, entens que els atletes que competeixen l'endemà no vulguin anar a desfilar, però impressiona molt. M'han dit que va estar molt bé, però encara no l'he pogut veure. No he tingut gaire temps d'estirar-me al sofà!

Començàveu els Jocs contra la Xina de Joan Jané, actuals subcampiones del món. Vau guanyar de 5 (11-6). Quina de les dues seleccions estava més nerviosa?
Crec que el primer partit les va poder una mica i a nosaltres no tant. I això que la piscina estava plena a vessar i nosaltres no hi estem acostumades. Però ja les coneixíem, ja que a l'abril les vam guanyar a Kirishi.

El segon partit va ser contra els Estats Units. Un partit on anàveu guanyant 5-3 al descans i on vau acabar remuntant un 6-9 per deixar-ho en empat a 9. Què va passar?
Va ser un partit estrany. Vam començar molt bé, però després vam fer-ho horrorosament malament. Però vam saber refer-nos i vam acabar empatant. Vam cometre moltes errades, sobretot en defensa. Dels 9 gols ens en fan 4 des de la boia. I això, quan el rival és molt més físic que tu, ho acabes pagant. Van saber aprofitar la superioritat física.

El darrer partit de la fase de grups va ser contra Hongria, una vella coneguda. Havíeu de guanyar de 2 o més gols per passar com a primeres de grup i ho vau aconseguir. Com vau reaccionar a aquest fet?
Contra Hongria ens van putejar bastant. A tothom l'interessava que perdéssim, per un encreuament més fàcil per les altres seleccions. Però al final vam guanyar de dos gols gràcies a un gran gol en superiroritat de l'Anni Espar a falta de només 5 segons per acabar el partit.
Sabent que érem primeres de grup tampoc ens va provocar molta eufòria. Estàvem contentes, però totes sabíem que amb 8 equips t'assegures els quarts de final. Però jugar contra l'amfitriona no seria fàcil.

I així va ser. Quarts de final contra Gran Bretanya en un partit no massa bo. Finalment guanyeu per 9-7, però va tocar patir.
Va costar molt. El públic estava entregat amb elles i, a sobre, nosaltres no teníem en Miki Oca (va ser expulsat en el partit contra Hongria). A més a més tampoc vam jugar gens bé. Elles van tenir les seves opcions, però teníem clar que després de tot el que havíem fet per quedar primeres de grup no podíem perdre. Anàvem guanyant 6-2 però ens van marcar 4 gols al final fins al 8-7. No sé perquè, però ens vam relaxar. La Maica va marcar el novè i definitiu gol a falta de 27 segons.

A semifinals tornava a tocar Hongria, amb qui ja porteu uns quants enfrontaments durs des de les semifinals de l'Europeu de Màlaga. Vau anar tot el partit per davant, com us ho vau fer?
La principal diferència entre elles i nosaltres és que nosaltres anàvem molt tranquil·les. A la part final de l'escalfament, per exemple, mentre nosaltres ja enfilàvem el túnel cap a la piscina de competició, elles es van posar a fer lluites cos a cos i bateries de llançament. Volien desconcentrar-nos, però no van poder. Un cop estàvem totes 26 preparades per sortir del túnel es van posar a cridar com boges. Ens va recordar el que expliquen els finalistes de Barcelona'92, quan van ser ells qui van escridassar als italians. Al contrari del que elles volien, nosaltres ens vam motivar encara més, i és que la nit anterior havíem tornat a veure el reportatge de TV3 "Aigua, infern, cel" que explica, precisament, aquesta anècdota. Allà vam saber que depenia de nosaltres.

Amb la botzina final i el 10-9 us classificàveu per la final. Primera participació olímpica i ja toqueu medalla. Com ho vau viure?
No ens ho crèiem. Jo, personalment, estava molt tranquil·la. Molt feliç, però tranquil·la. Gens eufòrica. Potser ens va marcar el que ens havien dit de Barcelona'92. Mentre estava passant l'antidòping tothom em trucava per felicitar-me. Els del dòping em van mirar bastant malament [riu]. Un cop a l'habitació ja ho vam celebrar una mica més, però sense excessos. En algun diari va aparèixer el rumor de que la nit abans de la final estàvem al McDonald's de la Vila Olímpica fins tard, però és mentida. Almenys, les del meu pis dormíem totes.

Gaire nervis abans de la final? Els Estats Units, amb qui havíeu empatat a la fase de grups, no us van donar massa opció.
Potser no n'era conscient, però no estava nerviosa. Per mi va ser un partit més. Les americanes ens guanyen perquè van saber anular-nos l'atac. El seu entrenador va estudiar-nos bé i la Maica no va poder fer pràcticament res a la boia. A part, vam fallar molt en els primers compassos de partit. Quan Jennifer Pareja falla el penal ja vam veure que no podríem fer res. No ens entraven les pilotes i a elles si. Van ser superiors.

Era molt complicat aconseguir l'or. Com us vau sentir després de perdre la final?
Al principi tristes. Totes vam plorar en un moment o altre. Però a l'arribar al vestuari ens vam abraçar i vam canviar el xip. Som subcampiones olímpiques i això potser no ens torna a passar mai més.
Si abans d'anar a Londres ens diuen que seríem plata ja haguéssim signat. De fet, qualsevol medalla. Al mes de maig vam fer una reunió i en Miki Oca ens va preguntar quins eren els nostres objectius i totes vam respondre que era l'or. Podíem quedar setenes, perquè tot estava molt igualat, però anàvem a per l'or.

Puges al podi amb un peluix. Què era?
Al podi no ens deixaven dur res. Un periodista ens va regalar un dofí, en Londi, però l'organització no ens va deixar dur-lo. El peluix, com que és més petit, me'l vaig poder amagar. És una mascota que m'acompanya a tots els partits. Em dóna sort. Una companya del Sant Andreu me la va vestir per l'ocasió amb una torxa olímpica.

Us esperàveu la rebuda a Barcelona?
Ni de bon tros. No esperàvem tanta gent. Uns quants si, amics i familiars. Però tants? I nosaltres només érem set!

Com serà el waterpolo femení a partir d'ara?
S'acabarà el boom i tornarà a ser com abans. És cert que ara és més conegut i més nens ho voldran fer, però a nivell de mitjans ja no se'n parlarà. Hi ha les llicències que hi ha i els diners que hi ha. No hi ha diners per equips absoluts. Si no paguen als nois què faran amb nosaltres? No és un bon moment ni per nosaltres ni per als nois. El que si que espero, però, és que milloraran les coses a nivell de categories d'edat.

I tu, a nivell personal, com encares el futur?
Em queden dues assignatures i el projecte final de carrera. M'he deixat el darrer trimestre del darrer curs. Si tot va bé, en mig any acabo disseny industrial. I a partir d'aquí a buscar feina, perquè del waterpolo no viuré. El premi olímpic és una vegada i punt. No em queixo, perquè són molts diners i em duraria per viure un parell d'anys, però m'ho guardo per quan ho necessiti de veritat.

Com es planteja la temporada que ve a nivell del teu club, el Sant Andreu?
La temporada que ve perdem a dues titulars, la Teresa Gorría, que marxa al Medi, i la Cristina Pérez, a més d'alguna altra jugadora important. La resta d'equips es reforcen, però nosaltres no podem assumir més despeses. Serà molt complicat repetir la tercera posició de la temporada passada.

Ja per acabar, l'estiu que ve hi ha Mundial a Barcelona. Et veus tornant a pujar al podi?
Aspirem a tot al Mundial de l'estiu que ve. Ens ho plantegem igual, entrenar dur per aconseguir l'or. Haver quedat subcampiones farà que tant rivals com àrbitres ens respectin més. A més a més, jugar a casa sempre és important, sempre motiva. Per mi serà un Mundial especial. Al Mundial de 2003 vaig ser voluntària i ara em faria il·lusió viure-ho des de l'altre cantó.

Última possessió

Laura Ester: La seguretat a la porteria.
Anni Espar: La gran revelació d'aquests Jocs.
Jennifer Pareja: Experiència i lideratge dins l'aigua.
Maica Garcia: Una gran referència en atac.
Miki Oca: Ens ha sabut transmetre molta determinació. Sempre teníem al cap l'objectiu comú.
Un partit: Les semifinals contra Hongria
Un gol: També a semifinals, el quart, amb assistència de l'Anni Espar
Un moment olímpic: l'entrada a l'estadi el dia de la inauguració, tots cantant "a por ellos". Ens va motivar molt.

dimarts, 14 d’agost del 2012

La creu de Londres

Acabats els Jocs de Londres és moment de valorar el paper del waterpolo de casa nostra aquests darrers dies. Ha tocat cara i creu. I començaré per la creu, pels nois, perquè les noies mereixen no un, si no molts capítols a part. El que han fet elles és immens. El que han fet ells, com a mínim, millorable. I millorable no només a nivell de selecció, si no també a altres nivells.

Foto: ABC

La millora més urgent, crec jo, ha de ser a la boia. Quan dos dels tres boies que portes a uns Jocs són nacionalitzats i no tens un relleu al darrere és preocupant. Sense desmerèixer el treball que han fet en general, la boia és l'assignatura pendent tant a nivell de clubs com de selecció. Als seus 41 anys, Iván Pérez és un jugador a qui s'ha hagut de dosificar moltíssim. El seu adéu és l'adéu a un jugador protagonista de bona part de la història recent (i no tant recent) d'aquest esport a casa nostra. Vallès ha fet uns Jocs prou correctes, però una de les característiques de Baloo, la polivalència per actuar de boia i marcador, l'ha acabat desgastant tant que ha anat de més a menys. Garanties pel futur? Al meu parer, cap ni una.

Tampoc han brillat en excés els grans noms. De tots els emigrants només Felipe Perrone, Albert Español i Marc Minguell han estat a l'alçada del que se'ls demanava.  Guillermo Molina ha estat a anys llum d'aquell jugador que ens va enamorar anys enrere i Xavi Garcia ja fa un parell de temporades que tampoc acaba de rendir amb la selecció. Blai Mallarach, per la seva banda, ha destacat més per les seves errades (tant ofensives com defensives) que pels seus encerts. La falta d'encert dels esquerrans s'ha acabat pagant en moments clau.

Menció a part mereixen els dos porters. Sempre he estat crític amb la irregularitat de tots dos, però crec que en aquests Jocs no se'ls pot pas criticar per això. Poder gaudir de dos porters com Iñaki Aguilar i Dani Pinedo, en les condicions de joc que ens han demostrat aquests dies és una cosa de la qual poques seleccions poden presumir. I aquí, al contrari del que passa amb la boia, el relleu està més que assegurat amb, per exemple, Diego Tébar.

I parlant de relleus, potser aniria sent hora de fer un pensament. A les noies, la generació Trieste els ha funcionat d'allò més bé. En nois hi ha una colla de joves jugadors (Carrillo, Cabanas, De Lera, ...) plens d'experiència en competició nacional esperant una oportunitat. El fet que jugadors com David Martin, Mario Garcia o el ja esmentat Blai Mallarach hagin passat sense pena ni glòria crec que fa que em reafirmi en el pensament de que toca un relleu generacional. Amb un Mundial a casa a l'horitzó ha arribat el moment d'apostar per ells. La decisió, però, no em toca prendre-la a mi.

dimarts, 31 de juliol del 2012

Sobre jutges de gol, àrbitres i videomarcadors

Corria l'any 2003 i a Barcelona es van celebrar els XV Mundials de Natació. Aleshores jo era un noi de 17 anys que jugava al Montjuïc i que ja havia xiulat algun partit d'entrenament (recordo un torneig al Medi i algun partit a Poblenou). Vaig tenir la sort de poder ser voluntari en aquells Mundials i veure (i viure) d'aprop moltes coses. De tot el que va passar en guardo molts records. Un d'ells és una frase d'un àrbitre nacional a qui, durant un partit mentre feia de jutge de gol, ningí li feia cas. Es va girar cap a nosaltres, que corríem per allà arreplegant pilotes i duent ampolles d'aigua per allà, i ens va dir "nanos, el millor jutge de gol és aquell que està d'acord amb el que diu l'àrbitre i marca després d'ell". No m'ho vaig acabar de creure.

Però anys més tard, i ja com a àrbitre, em va tocar fer de jutge de gol en un partit de Copa LEN. Curiosament també era a la Nova Escullera i jugava el CNB contra no recordo qui (em sona un equip grec). Tampoc recordo qui arbitrava, però si que cap dels dos àrbitres no em va fer gens de cas durant tot el partit. Quan ho vaig comentar amb l'altre jutge de gol i amb els companys que estaven a taula va venir el delegat de la LEN, l'alemany Manfred Vater, i em va dir que la meva feina era donar ràpid les pilotes i que deixés de protestar. Amb això el que vull dir és que la figura del jutge de gol és merament decorativa. I que si aquest home, per molt que hagi donat gol (que a mi també em sembla que és) queda desautoritzat per l'àrbitre si aquest darrer decideix no donar-lo. De fet, hi ha unes recomanacions del Comitè d'Àrbitres de la FCN on hi diu (cito literalment) "no persistir en assenyalar una incidència (servei de porteria, córner, gol, etc.) quan l’àrbitre indiqui el contrari. Solament indicar qualsevol incidència a petició dels àrbitres.". És evident, per tant, que queda palès el que vaig sentir el 2003: primer que xiuli l'àrbitre i després ja ho farà el jutge de gol.

Una altra qüestió és si l'eslovè Boris Margeta havia o no de rectificar quan ha vist la repetició a la pantalla. I ara sé que em ficaré en un terreny un xic pantanós i que alguns àrbitres se'm queixaran. Evidentment els escoltaré a tots i, d'aquesta manera, aprendré alguna cosa més.

Si ens mirem el reglament veiem que a l'article WP 7.1 diu que "Els àrbitres no han de fer cap presumpció  sobre fets o situacions durant el joc, tot i que han d’interpretar el que observin amb la major habilitat possible". Molt bé, acceptem que Margeta no veu com la pilota sobrepassa la línia de gol (cosa que pot passar, ja que és un error que qualsevol pot cometre). L'article següent (WP 7.2), però, diu que "Els àrbitres xiularan l'inici i següents represes del joc, així com assenyalaran gols, serveis de porteria, córners (hagin estat  assenyalats o no pel jutge de gol), serveis neutrals i qualsevol altra infracció del Reglament. L'àrbitre pot  modificar la seva decisió sempre i quan ho faci abans que la pilota sigui posada novament en joc.". Aquí és on entrem en la complicació. Margeta ignora el jutge de gol (un dels hobbys de molts àrbitres) i el crono segueix corrent (si l'àrbitre no xiula el joc no s'atura). La meva pregunta és: podia rectificar després de veure pels videomarcadors la seva errada? Donat que el partit ja havia acabat, i per tant la pilota s'havia posat en joc després de l'errada (2 segons) deixo en mans de tothom la resposta a aquesta pregunta.

I ja que hi som, una altra: cal fer ús de les tecnologies com passa en altres esports per decidir moments com aquests? Ja us avanço que la meva resposta és un SI rotund.

Així s'ha vist la jugada per TVE