Gràcies a una campanya de camp que hem fet amb la gent del meu laboratori, aquest mes de juliol he tingut l'oportunitat d'anar a Croàcia i Itàlia. A part de la feina que havíem de fer, vaig aprofitar per a fer una mica de turisme waterpolístic (modalitat que acabo d'inventar). De tot el que he vist m'agradaria fer-ne alguna reflexió.
Croàcia i Itàlia no han arribat a les semifinals del Mundial de Shanghai per casualitat. El waterpolo allà és diferent. Es viu l'esport. A Dubrovnik vaig tenir l'ocasió de visitar la piscina del Jug Dubrovnik. Només una xifra: 2500 espectadors de capacitat. Crec que ja està tot dit. Al carrer alguns cotxes amb l'escut del club enganxat i algunes tovalloles esteses pels balcons. Mentrestant, aquí només he vist alguna enganxina del CNB i no seria precisament d'un aficionat al waterpolo...
Una altra cosa que em va cridar l'atenció van ser els camps de waterpolo que em vaig trobar a les platges i els ports. A part de la ja mencionada Dubrovnik, altres pobles i ciutats desconegudes per nosaltres com Makarska o Omiš, disposaven de camps de waterpolo on la gent podia anar-hi lliurement. Mentrestant, aquí tenim xarxes de volei platja (esport del qual tampoc seríem una potencia mundial).
 |
| Camp de waterpolo a la platja d'Omiš, localitat de 15.000 habitants |
Pel que fa a Itàlia m'agradaria parlar del tractament informatiu del pallanuoto. Les televisions i les ràdios donaven els resultats i emetien cròniques dels partits del settebello i el setterossa en aquest Mundial. Fins i tot ràdios musicals com RDS o Radio Norba donaven el resultat. Els diaris, a més, també s'en feien ressó i ho acompanyaven pràcticament sempre amb una fotografia. Mentrestant, aquí tenim comentaristes poc respectuosos amb rival i àrbitre i els diaris generalistes dediquen poc més de dues ratlles al nostre esport.
Si volem crèixer waterpolísticament hem de prendre nota d'aquestes coses. Mentrestant seguirem quedant eliminats a quarts de final...
PS: Em sap greu per Xavi Garcia, però Rijeka és extremadament horrorós!!!