La creu de Londres

Acabats els Jocs de Londres és moment de valorar el paper del waterpolo de casa nostra aquests darrers dies. Ha tocat cara i creu. I començaré per la creu, pels nois, perquè les noies mereixen no un, si no molts capítols a part. El que han fet elles és immens. El que han fet ells, com a mínim, millorable. I millorable no només a nivell de selecció, si no també a altres nivells.

Foto: ABC

La millora més urgent, crec jo, ha de ser a la boia. Quan dos dels tres boies que portes a uns Jocs són nacionalitzats i no tens un relleu al darrere és preocupant. Sense desmerèixer el treball que han fet en general, la boia és l'assignatura pendent tant a nivell de clubs com de selecció. Als seus 41 anys, Iván Pérez és un jugador a qui s'ha hagut de dosificar moltíssim. El seu adéu és l'adéu a un jugador protagonista de bona part de la història recent (i no tant recent) d'aquest esport a casa nostra. Vallès ha fet uns Jocs prou correctes, però una de les característiques de Baloo, la polivalència per actuar de boia i marcador, l'ha acabat desgastant tant que ha anat de més a menys. Garanties pel futur? Al meu parer, cap ni una.

Tampoc han brillat en excés els grans noms. De tots els emigrants només Felipe Perrone, Albert Español i Marc Minguell han estat a l'alçada del que se'ls demanava.  Guillermo Molina ha estat a anys llum d'aquell jugador que ens va enamorar anys enrere i Xavi Garcia ja fa un parell de temporades que tampoc acaba de rendir amb la selecció. Blai Mallarach, per la seva banda, ha destacat més per les seves errades (tant ofensives com defensives) que pels seus encerts. La falta d'encert dels esquerrans s'ha acabat pagant en moments clau.

Menció a part mereixen els dos porters. Sempre he estat crític amb la irregularitat de tots dos, però crec que en aquests Jocs no se'ls pot pas criticar per això. Poder gaudir de dos porters com Iñaki Aguilar i Dani Pinedo, en les condicions de joc que ens han demostrat aquests dies és una cosa de la qual poques seleccions poden presumir. I aquí, al contrari del que passa amb la boia, el relleu està més que assegurat amb, per exemple, Diego Tébar.

I parlant de relleus, potser aniria sent hora de fer un pensament. A les noies, la generació Trieste els ha funcionat d'allò més bé. En nois hi ha una colla de joves jugadors (Carrillo, Cabanas, De Lera, ...) plens d'experiència en competició nacional esperant una oportunitat. El fet que jugadors com David Martin, Mario Garcia o el ja esmentat Blai Mallarach hagin passat sense pena ni glòria crec que fa que em reafirmi en el pensament de que toca un relleu generacional. Amb un Mundial a casa a l'horitzó ha arribat el moment d'apostar per ells. La decisió, però, no em toca prendre-la a mi.

Categories: Jocs Olímpics Londres 2012 , Opinió , Selecció espanyola masculina