dijous, 23 d’agost de 2012

El Sabadell ja coneix els primers rivals a l'Eurolliga

El conjunt vallesà, vigent subcampió de lliga i Euro Cup i campió de Copa, ja coneix els seus tres primers rivals. La fase prèvia es disputarà a Geòrgia entre el 13 i el 16 de setembre.

El CN Sabadell ha conegut avui els seus primers rivals a la màxima categoria del waterpolo europeu. El conjunt de Gabi Hernández, que va tancar la temporada passada com a campió de Copa i subcampió de lliga i Euro Cup, haurà de viatjar fins a la capital de Geòrgia, Tbilisi. Allà s'enfrontarà al conjunt local del Ligamus Tbilisi a més dels bielorrusos del Vitbich Vitebsk Region i els polonesos del Arkonia Szczecin.

En l'altre grup, amb seu a Kreuzlingen (Suïssa) hi han quedat enquadrats el conjunt francès del CN Marsella, l'SSK Waterpolo Slagelse danès i el Järfälla Simsallskap suec. Els dos primers classificats de cada grup passaran a la següent ronda, que ja compta amb 20 equips, entre els quals el campió de lliga, l'Atlètic-Barceloneta. Els tercers i quarts classificats passaran a jugar l'Euro Cup, per a la qual està classificada el CN Mataró Quadis.

divendres, 17 d’agost de 2012

Ona Meseguer: "Una de les claus d'aquest equip ha estat que ningú ha sobresortit"

Quedo amb l'Ona Meseguer a la Vila Olímpica. La de Barcelona, clar. Són dos quarts de vuit del vespre i anem a una terrassa. Cervesa per mi, Coca-Cola per ella (diu que no li agrada la cervesa). No sé a ella, però a mi se'm fa estrany: sóc biòleg, no sé com entrevistar una subcampiona olímpica. Per sort fa anys que ens coneixem. Dues hores després, ens aixequem de les cadires. El premi olímpic no el cobra fins la primavera, o sigui que convido jo.

Ona Meseguer, una de les 8 catalanes que ha aconseguit la plata als Jocs Olímpics de Londres // Foto:  natacio.cat

La història d'aquesta plata es comença a escriure a Trieste al pre-olímpic, on deixeu fora dels Jocs a Grècia, la campiona del món. Tota una gesta.
El waterpolo femení és l'únic esport on només hi ha 8 equips als Jocs. A la resta se'n classifiquen 12. És molt complicat entrar als Jocs, només van les 8 millors. De fet, la vigent campiona olímpica (Holanda), la mundial (Grècia) i un equip tant potent com el Canadà es van quedar fora.
Vam quedar terceres de grup en un grup molt complicat amb Rússia, Itàlia i Hongria. De fet, les 4 seleccions classificades vam ser les d'aquell grup. Totes estàvem convençudes de que guanyaríem a les gregues en el creuament. I un cop vam tenir el bitllet a la butxaca ja va ser tot molt més fàcil. L'haver guanyat el pre-olímpic ens podia afavorir en el sorteig del grup olímpic.

De les 13 seleccionades, 6 ja vau guanyar la plata a l'Europeu de Màlaga'08, mentre que unes altres 5 van guanyar l'or al Mundial Júnior de Trieste el setembre passat. Tot i això s'ha vist un grup molt compactat.
Una de les claus d'aquest equip ha estat que ningú ha sobresortit. Tothom ha assumit el seu rol, i això abans no passava. Mai ens hem separat per edat. Si que és cert que els primers dies cadascú feia pinya amb els del seu club, però s'acaba ràpid. De fet, totes estàvem barrejades entre els dos pisos.

Un cop a Londres, i abans de competir, com és la vida d'un equip olímpic?
Vam estar un munt de temps, però s'ha passat ràpid. Vam arribar el 24 de juliol amb un xàrter via Madrid i fins el 30 no començàvem a competir. Allà vam fer alguns entrenaments, però tampoc massa.

I per fi arriba el moment de la inauguració. Com va anar tot plegat?
El dia de la inauguració no vam fer res. Després d'estar més de 4 hores dempeus, entens que els atletes que competeixen l'endemà no vulguin anar a desfilar, però impressiona molt. M'han dit que va estar molt bé, però encara no l'he pogut veure. No he tingut gaire temps d'estirar-me al sofà!

Començàveu els Jocs contra la Xina de Joan Jané, actuals subcampiones del món. Vau guanyar de 5 (11-6). Quina de les dues seleccions estava més nerviosa?
Crec que el primer partit les va poder una mica i a nosaltres no tant. I això que la piscina estava plena a vessar i nosaltres no hi estem acostumades. Però ja les coneixíem, ja que a l'abril les vam guanyar a Kirishi.

El segon partit va ser contra els Estats Units. Un partit on anàveu guanyant 5-3 al descans i on vau acabar remuntant un 6-9 per deixar-ho en empat a 9. Què va passar?
Va ser un partit estrany. Vam començar molt bé, però després vam fer-ho horrorosament malament. Però vam saber refer-nos i vam acabar empatant. Vam cometre moltes errades, sobretot en defensa. Dels 9 gols ens en fan 4 des de la boia. I això, quan el rival és molt més físic que tu, ho acabes pagant. Van saber aprofitar la superioritat física.

El darrer partit de la fase de grups va ser contra Hongria, una vella coneguda. Havíeu de guanyar de 2 o més gols per passar com a primeres de grup i ho vau aconseguir. Com vau reaccionar a aquest fet?
Contra Hongria ens van putejar bastant. A tothom l'interessava que perdéssim, per un encreuament més fàcil per les altres seleccions. Però al final vam guanyar de dos gols gràcies a un gran gol en superiroritat de l'Anni Espar a falta de només 5 segons per acabar el partit.
Sabent que érem primeres de grup tampoc ens va provocar molta eufòria. Estàvem contentes, però totes sabíem que amb 8 equips t'assegures els quarts de final. Però jugar contra l'amfitriona no seria fàcil.

I així va ser. Quarts de final contra Gran Bretanya en un partit no massa bo. Finalment guanyeu per 9-7, però va tocar patir.
Va costar molt. El públic estava entregat amb elles i, a sobre, nosaltres no teníem en Miki Oca (va ser expulsat en el partit contra Hongria). A més a més tampoc vam jugar gens bé. Elles van tenir les seves opcions, però teníem clar que després de tot el que havíem fet per quedar primeres de grup no podíem perdre. Anàvem guanyant 6-2 però ens van marcar 4 gols al final fins al 8-7. No sé perquè, però ens vam relaxar. La Maica va marcar el novè i definitiu gol a falta de 27 segons.

A semifinals tornava a tocar Hongria, amb qui ja porteu uns quants enfrontaments durs des de les semifinals de l'Europeu de Màlaga. Vau anar tot el partit per davant, com us ho vau fer?
La principal diferència entre elles i nosaltres és que nosaltres anàvem molt tranquil·les. A la part final de l'escalfament, per exemple, mentre nosaltres ja enfilàvem el túnel cap a la piscina de competició, elles es van posar a fer lluites cos a cos i bateries de llançament. Volien desconcentrar-nos, però no van poder. Un cop estàvem totes 26 preparades per sortir del túnel es van posar a cridar com boges. Ens va recordar el que expliquen els finalistes de Barcelona'92, quan van ser ells qui van escridassar als italians. Al contrari del que elles volien, nosaltres ens vam motivar encara més, i és que la nit anterior havíem tornat a veure el reportatge de TV3 "Aigua, infern, cel" que explica, precisament, aquesta anècdota. Allà vam saber que depenia de nosaltres.

Amb la botzina final i el 10-9 us classificàveu per la final. Primera participació olímpica i ja toqueu medalla. Com ho vau viure?
No ens ho crèiem. Jo, personalment, estava molt tranquil·la. Molt feliç, però tranquil·la. Gens eufòrica. Potser ens va marcar el que ens havien dit de Barcelona'92. Mentre estava passant l'antidòping tothom em trucava per felicitar-me. Els del dòping em van mirar bastant malament [riu]. Un cop a l'habitació ja ho vam celebrar una mica més, però sense excessos. En algun diari va aparèixer el rumor de que la nit abans de la final estàvem al McDonald's de la Vila Olímpica fins tard, però és mentida. Almenys, les del meu pis dormíem totes.

Gaire nervis abans de la final? Els Estats Units, amb qui havíeu empatat a la fase de grups, no us van donar massa opció.
Potser no n'era conscient, però no estava nerviosa. Per mi va ser un partit més. Les americanes ens guanyen perquè van saber anular-nos l'atac. El seu entrenador va estudiar-nos bé i la Maica no va poder fer pràcticament res a la boia. A part, vam fallar molt en els primers compassos de partit. Quan Jennifer Pareja falla el penal ja vam veure que no podríem fer res. No ens entraven les pilotes i a elles si. Van ser superiors.

Era molt complicat aconseguir l'or. Com us vau sentir després de perdre la final?
Al principi tristes. Totes vam plorar en un moment o altre. Però a l'arribar al vestuari ens vam abraçar i vam canviar el xip. Som subcampiones olímpiques i això potser no ens torna a passar mai més.
Si abans d'anar a Londres ens diuen que seríem plata ja haguéssim signat. De fet, qualsevol medalla. Al mes de maig vam fer una reunió i en Miki Oca ens va preguntar quins eren els nostres objectius i totes vam respondre que era l'or. Podíem quedar setenes, perquè tot estava molt igualat, però anàvem a per l'or.

Puges al podi amb un peluix. Què era?
Al podi no ens deixaven dur res. Un periodista ens va regalar un dofí, en Londi, però l'organització no ens va deixar dur-lo. El peluix, com que és més petit, me'l vaig poder amagar. És una mascota que m'acompanya a tots els partits. Em dóna sort. Una companya del Sant Andreu me la va vestir per l'ocasió amb una torxa olímpica.

Us esperàveu la rebuda a Barcelona?
Ni de bon tros. No esperàvem tanta gent. Uns quants si, amics i familiars. Però tants? I nosaltres només érem set!

Com serà el waterpolo femení a partir d'ara?
S'acabarà el boom i tornarà a ser com abans. És cert que ara és més conegut i més nens ho voldran fer, però a nivell de mitjans ja no se'n parlarà. Hi ha les llicències que hi ha i els diners que hi ha. No hi ha diners per equips absoluts. Si no paguen als nois què faran amb nosaltres? No és un bon moment ni per nosaltres ni per als nois. El que si que espero, però, és que milloraran les coses a nivell de categories d'edat.

I tu, a nivell personal, com encares el futur?
Em queden dues assignatures i el projecte final de carrera. M'he deixat el darrer trimestre del darrer curs. Si tot va bé, en mig any acabo disseny industrial. I a partir d'aquí a buscar feina, perquè del waterpolo no viuré. El premi olímpic és una vegada i punt. No em queixo, perquè són molts diners i em duraria per viure un parell d'anys, però m'ho guardo per quan ho necessiti de veritat.

Com es planteja la temporada que ve a nivell del teu club, el Sant Andreu?
La temporada que ve perdem a dues titulars, la Teresa Gorría, que marxa al Medi, i la Cristina Pérez, a més d'alguna altra jugadora important. La resta d'equips es reforcen, però nosaltres no podem assumir més despeses. Serà molt complicat repetir la tercera posició de la temporada passada.

Ja per acabar, l'estiu que ve hi ha Mundial a Barcelona. Et veus tornant a pujar al podi?
Aspirem a tot al Mundial de l'estiu que ve. Ens ho plantegem igual, entrenar dur per aconseguir l'or. Haver quedat subcampiones farà que tant rivals com àrbitres ens respectin més. A més a més, jugar a casa sempre és important, sempre motiva. Per mi serà un Mundial especial. Al Mundial de 2003 vaig ser voluntària i ara em faria il·lusió viure-ho des de l'altre cantó.

Última possessió

Laura Ester: La seguretat a la porteria.
Anni Espar: La gran revelació d'aquests Jocs.
Jennifer Pareja: Experiència i lideratge dins l'aigua.
Maica Garcia: Una gran referència en atac.
Miki Oca: Ens ha sabut transmetre molta determinació. Sempre teníem al cap l'objectiu comú.
Un partit: Les semifinals contra Hongria
Un gol: També a semifinals, el quart, amb assistència de l'Anni Espar
Un moment olímpic: l'entrada a l'estadi el dia de la inauguració, tots cantant "a por ellos". Ens va motivar molt.

dimarts, 14 d’agost de 2012

La creu de Londres

Acabats els Jocs de Londres és moment de valorar el paper del waterpolo de casa nostra aquests darrers dies. Ha tocat cara i creu. I començaré per la creu, pels nois, perquè les noies mereixen no un, si no molts capítols a part. El que han fet elles és immens. El que han fet ells, com a mínim, millorable. I millorable no només a nivell de selecció, si no també a altres nivells.

Foto: ABC

La millora més urgent, crec jo, ha de ser a la boia. Quan dos dels tres boies que portes a uns Jocs són nacionalitzats i no tens un relleu al darrere és preocupant. Sense desmerèixer el treball que han fet en general, la boia és l'assignatura pendent tant a nivell de clubs com de selecció. Als seus 41 anys, Iván Pérez és un jugador a qui s'ha hagut de dosificar moltíssim. El seu adéu és l'adéu a un jugador protagonista de bona part de la història recent (i no tant recent) d'aquest esport a casa nostra. Vallès ha fet uns Jocs prou correctes, però una de les característiques de Baloo, la polivalència per actuar de boia i marcador, l'ha acabat desgastant tant que ha anat de més a menys. Garanties pel futur? Al meu parer, cap ni una.

Tampoc han brillat en excés els grans noms. De tots els emigrants només Felipe Perrone, Albert Español i Marc Minguell han estat a l'alçada del que se'ls demanava.  Guillermo Molina ha estat a anys llum d'aquell jugador que ens va enamorar anys enrere i Xavi Garcia ja fa un parell de temporades que tampoc acaba de rendir amb la selecció. Blai Mallarach, per la seva banda, ha destacat més per les seves errades (tant ofensives com defensives) que pels seus encerts. La falta d'encert dels esquerrans s'ha acabat pagant en moments clau.

Menció a part mereixen els dos porters. Sempre he estat crític amb la irregularitat de tots dos, però crec que en aquests Jocs no se'ls pot pas criticar per això. Poder gaudir de dos porters com Iñaki Aguilar i Dani Pinedo, en les condicions de joc que ens han demostrat aquests dies és una cosa de la qual poques seleccions poden presumir. I aquí, al contrari del que passa amb la boia, el relleu està més que assegurat amb, per exemple, Diego Tébar.

I parlant de relleus, potser aniria sent hora de fer un pensament. A les noies, la generació Trieste els ha funcionat d'allò més bé. En nois hi ha una colla de joves jugadors (Carrillo, Cabanas, De Lera, ...) plens d'experiència en competició nacional esperant una oportunitat. El fet que jugadors com David Martin, Mario Garcia o el ja esmentat Blai Mallarach hagin passat sense pena ni glòria crec que fa que em reafirmi en el pensament de que toca un relleu generacional. Amb un Mundial a casa a l'horitzó ha arribat el moment d'apostar per ells. La decisió, però, no em toca prendre-la a mi.